Koré portal de traducción

El llibre del Bou

2008-07-21T07:42:00.000-07:00

Los primeros poemas traducidos por Sonia Serrabao del Libro del Buey de Manelic Ferret

EL LLIBRE DEL BOU (Manelic Ferret)

Traducció Sònia Serrabao

BOU

Si em pesa al bescoll aquesta esquella
sóc un bou. Talan talan. Els amos
em claven la besanca i hi ha un ix
a la pell dura del pernil
i Quatre forats per arrecades d’acer
com si fós orelles el meu nas.
Per herba nova rebufo però tota herba és past
pel foc tan sec com la pell sense dolor
del meu pernil. Camino castrat sota el verd i el roig
i la vida de l’alba i la meva ànima no enyora mulher. Sóc el lent
sapador del progrés i vaig a la vanguardia. Lent.
Sota el palmitxe hi ha una mina. Talan talan.

DIBUIXET

Allá on té el cargol la seva recòndita platea
amago la meva fama. Con que el sol viola
de menor a major i així s’espandeix
sobre follaza o sorra el cercle
de llum. La nit
verdadera i lúcida
s’encarrega de borrar-lo cada cop
llançant-hi el seu enorme oneig de formigues.

DARRERA LA PORTA

Sense forat de tancadura per a què serviria
el buit de l’ull. Sense polpa d’ull
deslliçant-se per la tancadura
sense ull puntós que rellisqui per una bava
freda per l’ull d’un volcà i rodoli
i creixi pel post de la porta que no es veu
com una llágrima de mineral
en general la llàgrima és vidre-
o com una gota d’or cuita
o com un òvul de sàbila
per a què serviria el buit de l’ull
l’iris cec a l’arcà rere la porta
a retina que creu arribar on ni tan sols l’ull
estrellat de déu atèny
¡ l’ull de déu és més inocu que l’ull
de l’home. On el sentit de l’ou
es resigna a negar que un món bronquial comença
més enllà de la porta tancada.

ELS MEUS AMANTS

Anys porto intentant guarir els meus
inconmesurables
defectes. Són llargs com aquell adjectiu.
Son tants com els amants de l’Agustini
-avui han tornat-
se’m pengen del lòbul de l’orellla i és tal el seu pes
que em porten mig de costat y tots creuen que és la cervesa
que camino així la dóna de l’Antonio però no.
Son ells. Un grapadet de litxis de plom
sirant cap el fons i tu els mastegues
però no te’ls empasses. Són tants I durs com les aglans
tots per mi la meva heredat el meu ensopeg el meu penjoll d’aglans.
Aquests amants que el diable em va enviar
si sols pogués odiar-los una mica.

LA SED
per en Tato

Per a què vull jo la llibertat si ni tan sols se què fer amb ella
si algú em descordés i em digués
mira aquí tens
la teva llibertat
la tiraria en un embut i me la beuria tota
aviam si d’una vegada se’m treu
aquesta sed horrible.

OH, DÉU, COMPRA’M

UN MERCEDES BENZ

Si pujo dalt d’aquest carretó qui emputxarà
vaselina a la rosca la seva roda única
bomba d’aire per inflar la seva roda única
tacs de goma al seu parell de crosses únic
i per déu que no transcorri tosca per l’asfalt.
Si em detinc davant del semàfor em llançaran
fletxes els conductors
del temps de la corneta apartar aquesta rampoina.
Tros de gamarús. Aparco el carretó i
alço cap a on viu déu usualment els ulls
em decideixo per la vorera ja a les vorades
m’aguaita la torba. Intento ésser simpàtic
per pal.liar el meu terror d’aragons:
no vull
colzades
I qui emputxarà si pujo dalt d’aquell carretó
Ningú perquè és el meu deure arribar allà o no pugui
detenir-me. Una vella camina lent davant meu
li crido pi pi pi i m’espanta la seva cara d’ensurt
o la meva cara d’ensurt? Tindré cara de boig
de groller d’ensurt
de carretó?

LA PEÇA

M’he trobat una peça
set vegades ho diré. La pota de la garoina
encaixada dins l’arc em porta al cap
la suggerència del mar. Faig un pas i sento
set punxades de mar. Maledicció de la garoina
vaig coixejant espantant nens. Quelcom molt sensible
d’aquest peu
d’aquest peu. Si no apareix l’amo
me l’agafaré. Dins del buit de l’orella
llances negres et tanquen el pas. Paraula sense límits
llances negres et tanquen el límit
Pota de paraula t’estiro una guitza
corres a colar-te per la drecera però canta la drecera
la seva lletania set vegades ho diré
no balles sino t’afinques a cridar-te
arrels secundàries principals
llances negres s’encabriolen
i surt paraula sense tocar el llindar
i la drecera balbucejant set vegades ho diré.
Paraula que no seràs La Paraula
si no apareix l’amo l’agafaré.

SENYOR SERENO

Senyor sereno
aquí no es pot dormir
tot està plè de mosques i l’aiguamoll
no deixa que passi la conga amb sa timba.
La terra escup bombolles
l’alegria se n’anà rere el gentiu ensabonat
mala cosa ser sereno en aquest lloc
on no es pot dormir amb una puta al costat
si tanques l’ull es com si l’obrissis
a la negror estigia o els fiquessis dins
la llaguna herminia i aquella dona és negra
d’ànima negra. Aquí no es pot dormir.
Potser un parpadeig.
No es cregui senyor sereno
que pretenc lucrar amb la vigilia.
No estem de carnaval.

EL RAT-PENAT

A fer una fumada a vingut aquest rat-penat
no pas a portar-me missatges de Luzbel. El deixo
arramblar-se sobre l’espatlla i li dic de pas
ets una au bellíssima que fuma i no m’angoixes
com a Aquell amb el seu corb mai més
mai més. Calla i expel.
els seus ulls de plaer. Puja i aleteja i fuig negre
contra la lluna. Voltejo el cap i sacsejo d’un cop
la cagada
que m’ha deixat a l’espatlla
com un estrella jeràrquica.

VALENTINOS, GARDELES I NEGRETES

Aquesta dona em té agafat per les banyes.
Només un bon cop de banya significa quelcom per mi
tota l’estona fent-me el maleït
bolero a flor de llengua ull de mig costat com un maleït
malendreç premeditat al traju perque la molt gil
no em confongui amb aquests vanidosos que suen seda
espero desentès i suau
miro cap allà cap aquí que el cafè
que com t’ha anat el dia i tot és farsa fa
posat de tio amb expedient negre passat ben dur
però ella sap tot ho sap
que em té agafat per les banyes
i entre el que em queda de front la idea fixa.
Només donar-li un bon cop de banya significa quelcom per mi.

Asociación C. Cubaneo Lo Auténtico

Quan la vida agafa el timó

2008-07-21T07:36:00.000-07:00

QUAN LA VIDA AGAFA EL TIMÓ

Els meus avis no van anar a Cuba ni a bord del Català ni de cap altre vaixell de vela, però la vida s’encarregà d’agafar el timó i portar-me a la meva illa Baratària, com un tresor, una incommensurable varietat de cubes.

De vegades no cal que triem, els nostres passos –perduts o no- musicalitzen el camí que ens condueix fins allà on hem d’arribar i és en aquest fet que radica la substància de la vida.

Sigui pel que sigui les presentacions entre humans comencen amb una pregunta que es pot formular de moltes maneres: ¿Cómo tú te llamas? dirien al Carib hispanoparlant, redundant el pronom. Així fou com la Manelic em va demanar el meu nom quan jo treballava servint copes per costejar-me Hispàniques. Vaig respondre i vaig fer-li la mateixa pregunta.

Quan em va dir com es deia, la memòria em transportà a l’instant fins a Guimerà i ella m’explicà que la seva mare, rere l’impacte de l’obra, va commemorar aquell personatge posant-li el mateix nom a la filla.

L’etimologia de les paraules és un dels ingredients principals de l’alquímia literària, la Manelic Ferret és de Santiago de Cuba i porta un nom composat per dos diminutius ben catalans. Potser fou per això que la vida agafà el timó i ens uní per mitjà de la nostra passió per la llengua i la literatura, per l’univers de les infinitesimals combinacions de paraules, per les possibles dreceres poètiques elevades a la màxima potència.

La Terra Baixa fou l’excusa perquè emprenguéssim un viatge per mar que no es quedà en les Aigües Encantades del teatre català, sinó que es projectà en la novel·la, en assajos i poesia de tots els temps i de qualsevol país, perquè la literatura no té sexe, ni edat, ni banderes o fronteres.

En una de les primeres nits del nostre viatge per “la recòndita platea” del cargol- deuria ser cap el 2001- vam trobar el vèrtex: donar la vida per la vida i gaudir de la nostra tasca com a hedonistes del verb. Vaig llegir-li alguns dels meus primers poemes en català i en castellà i ella va deixar-me El libro del Buey.

El bou fou el brau que s’abalançava violentament sobre l’objectiu fins a ésser mutilat. Però quan el brau és bou, la serenitat amb la que s’enfronta als obstacles i la capacitat per superar-los composen l’exclusivitat de l’animal. La força del bou és com una “una llàgrima de mineral” cautelosa i difícilment destructible.

La Manelic, s’ha convertit en la meva mestra, no només en l’àmbit poètic, sinó també en el musical i en el lingüístic. Des que vaig començar a traduir El Llibre del Bou i a mantenir amb assiduïtat converses literàries, he après més sobre les meves llengües que en dos anys llegint novel·les.

El Llibre del Bou és un testimoni surrealista de les dificultats amb les que ensopeguem a cada instant i la temprança que hem d’adoptar per vèncer-les.

La Manelic és també la cantant de Cubaneo, un grup de música que recupera temes de la vieja trova santiaguera, boleros oblidats i cançons populars, a més de fer els seus propis temes. Per tant, la poesia de l’autora és també una referència continua a la seva terra afroespanyola, carregada de fruits saborosos i de cognoms catalans. Els quixots, els gardeles o els aragons formen una amalgama pròpia del mestissatge de l’illa que les onades del Carib han dut fins el Mediterrani. I així com la seva mare va donar vida a Manelic, ella ens porta el conjunt de sons i gustos des de l’altra banda de l’Atlàntic perquè els coneguem.

Però tenim tot un mar al davant i, com que la literatura és un univers inassolible, continuem creant, unificant i compartint la melodia i el ritme de les nostres etimologies per tal d’acostar-nos més al “punt lluminós de la lluna en la foscor” i veure el seu reflex en Yemayá.

Sònia Serrabao

Libro del Buey

2008-07-08T07:33:00.000-07:00

El llibre del Bou

Autora:Manelic Ferret

Traducció Sònia Serrabao

BOU

Si em pesa al bescoll aquesta esquella

sóc un bou. Talan talan. Els amos

em claven la besanca i hi ha un ix

a la pell dura del pernil

i quatre forats per arrecades d’acer

com si fós orelles el meu nas.

Per herba nova rebufo però tota herba és past

pel foc tan sec com la pell sense dolor

del meu pernil. Camino castrat sota el verd i el roig

i la vida de l’alba i la meva ànima no enyora muller. Sóc el lent

sapador del progrés i vaig a la vanguardia. Lent.

Sota el palmitxe hi ha una mina. Talan talan.

BUEY

Si me pesa en el pescuezo este cencerro

soy un buey. Talán talán. Los dueños

me hincan la asentadera y hay una equis

en el pellejo duro del pernil

y cuatro agujeros para pendientes de acero

como si fueran orejas mi nariz.

Por yerba nueva resoplo mas toda yerba es pasto

para el fuego tan seco como el pellejo sin dolor

de mi pernil. Ando castrado bajo el verde y el rojo

y la vida del alba y mi alma no añora mujer. Soy el lento

zapador del progreso y voy a la vanguardia. Lento.

Debajo del palmiche hay una mina. Talán talán.

DARRERA LA PORTA

Sense forat de tancadura per a què serviria

el buit de l’ull. Sense polpa d’ull

deslliçant-se per la tancadura

sense ull puntós que rellisqui per una bava

freda per l’ull d’un volcà i rodoli

i creixi pel post de la porta que no es veu

com una llàgrima de mineral

-en general la llàgrima és vidre-

o com una gota d’or cuita

o com un òvul de sàbila

per a què serviria el buit de l’ull

l’iris cec a l’arcà rere la porta

la retina que creu arribar on ni tan sols l’ull

estrellat de déu atèny

i l’ull de déu és més inocu que l’ull

de l’home. On el sentit de l’ou

es resigna a negar que un món bronquial comença

més enllà de la porta tancada.

DETRÁS DE LA PUERTA

Sin hueco de cerradura para qué serviría

el hueco del ojo. Sin pulpa de ojo

deslizándose por la cerradura

sin ojo puntilloso que resbale por una baba

fría por el ojo del volcán y ruede

y medre por la tabla de la puerta que no se ve

como una lágrima de mineral

-en general la lágrima es vidrio-

o como una gota de oro cocida

o como un óvulo de sábila

para qué serviría el hueco del ojo

el iris ciego al arcano tras la puerta

la retina que cree llegar donde ni el ojo

estrellado de dios alcanza

y el ojo de dios es más inicuo que el ojo

del hombre. Donde el sentido del huevo

se resigna a negar que un mundo bronquial empieza

más allá de la puerta cerrada.

AMOR MEU, ETS TU L’AMOR MEU

A D.F.

Amor meu, ets tu l’amor meu?, qui ets aleshores

i per què estàs així a la meva vida, disfressada de l’Amor Meu?

On has robat la faç de l’Amor Meu, on vas tirar

el rostre vertader al qual vas treure la faç de l’Amor Meu?

Com pot sobreviure en mi tal forma si ja he

descobert la farsa, i fins quan no estaré en condicions

de denunciar tan gran farsa? Com pot durar fins a

sumir-me en la follia la tal farsa, quant por durar?

Llunetes buides. Cada espectador ha marxat amb la seva

Llesca. El negre setí empolsat, caigut sobre els taulells és

la fi, i encara aplaudeixo, com si l’Amor Meu esperés per

sortir, a saludar, màscara en mà, tocant-me lleument el

braç i que sortim, un altre cop, a les voreres del món, davant

la mirada estranya d’aquells mateixos espectadors,

esdevinguts transeünts al ritme sense rostre de les voreres.

Amor Meu, tan de bo fossis tu l’Amor Meu, que percebis aquests aires,

que comprenguis aquestes olors de les tardes, premonitòries

de pluja. Febrer és encara l’hivern (les estacions tenen

límit, a quin parc llunyà i morós del temps estaran

els límits de l’Amor Meu?). Tot i així tot té sentit.

No puc detenir la farsa perquè he trobat el sentit

del seu sensesentit. Abans estava trist perquè em negava a ser

part. Ara sóc la part més profundament trista d’aquest

sensesentit. Amor Meu, ets tu l’amor meu? Ja no passo

els meus dies resistint-los, ja no és l’avinguda la ruta infernal per la

que poguessis passar, ignorant-me, recolzada jo als toscos

envasos d’aigua cendrosos, del terrat. Ja no hi ha renyines, ni

cap cosa hi ha que s’enfronti a una altra. Estic en pau.

La meva vida ha assolit la seva alçària de vent, d’alè de cel,

ah, però l’Amor Meu ha perdut el seu rostre vertader i amb

això la possibilitat de percebre els senyals urgits d’aquest

temps, d’aquests aires, d’aquestes olors de les tardes que

aviat esclataran en pluja (i que rebenten closques i secs

embolcalls). O serà que una feixuga distracció m’ha cegat,

i que no siguis tu l’amor meu (les dues veus dins meu

saben. Diuen que és tard. Una diu és tard, ja n’hi ha prou.

L’altra, és tard, què importa que sigui tard

AMOR MÍO, ¿ERES TÚ EL AMOR MÍO?

A D.F.

Amor Mío, ¿eres tú el amor mío? ¿quién eres entonces y por qué estás así en mi vida, disfrazada del

Amor Mío? ¿Dónde has robado la faz del Amor Mío, dónde tiraste el rostro verdadero al que

arrebataste la faz del Amor Mío? ¿Cómo puedes sobrevivir en mí de tal forma si ya he descubierto la

farsa, y hasta cuándo no estaré en condiciones de denunciar tan grande farsa? ¿Cómo puede durar

hasta sumirme en la locura la tal farsa, cuánto puede durar? Lunetas vacías. Cada espectador se ha

marchado con su tajada. El negro satén empolvado, caído sobre las tablas es el fin, y aún aplaudo,

como si el Amor Mío aguardara para salir, a saludar, máscara en mano, tocándome levemente el brazo

y que salgamos, otra vez, a las aceras del mundo, ante la mirada extraña de aquellos mismos

espectadores, devenidos transeúntes al ritmo sin rostro de las aceras. Amor Mío ojalá fueras tú el

amor mío, que percibas estos aires, que comprendas estos olores de las tardes, premonitores dluvia.

Febrero es aún el invierno (las estaciones tienen límite, ¿en qué parque lejano y moroso del tiempo

estarán los límites del Amor Mío?). Sin embargo todo tiene sentido. No puedo detener la farsa porque

he encontrado el sentido de su sinsentido. Antes estaba triste pues me negaba a ser parte. Ahora

soy la parte más profundamente triste de este sinsentido. Amor Mío ¿eres tú el amor mío? Ya no paso

mis días resistiéndolos, ya no es la avenida la ruta infernal por la que pudieras pasar, ignorándome,

recostada yo en los toscos envases de agua, cenicientos, de la azotea. Ya no hay lides, ni ninguna

cosa hay que se enfrente a la otra. Estoy en paz. Mi vida ha alcanzado su altura de viento, de aliento

del cielo, ah pero el Amor Mío ha perdido su rostro verdadero y con ello toda posibilidad de percibir las

señales urgidas de este tiempo, de estos aires, de estos olores de las tardes que pronto estallarán en

lluvia (y que revienten cáscaras y secas envolturas). O será que una torpe distracción me ha cegado,

y que no seas tú el amor mío (las dos voces dentro de mí saben. Dicen que es tarde. Una dice es

tarde, ya no más. Otra, es tarde, qué importa que sea tarde).

Asociación Cultura Cubaneo Lo Auténtico

C/Salvador Seguí,15 bajos

08903 L'Hospitalet de Llobregat

Teléfono: 600,359,291

G64455280

Traducció d'escriptors cubans a la llengua catalana

2008-07-07T06:58:00.000-07:00

TRADUCCIÓ D’ESCRIPTORS CUBANS A LA LLENGUA CATALANA
Obra escollida: El Libro del Buey

Prop de dues dècades separen en el temps a aquestes dues escriptores nascudes a milers de kilòmetres de distància, però unides per la mateixa passió. La poesia de la Manelic Ferret captiva a la jove empordanesa i s’embarquen juntes en la traducció al català de El Libro del Buey.
Fa uns cinc anys caigué en mans de la palamosina la primera edició del primer poemari de la santiaguera, amb el qual obtingué el Premi Calendario l’any 2000, concurs de poesia que convoca l’Associació Hermanos Saiz.
El quadern es presentava al Castillo de la Fuerza, on s’organitza la Fira Internacional del llibre de l’Havana, però la Manelic Ferret ja es trobava a Barcelona i ja coneixia a la Sònia Serrabao, que rere els anys s’ha aventurat en la traducció de El Llibre del Bou.

AUTORA: Manelic Ferret. Escriptora i cantant cubana, nascuda a Santiago de Cuba (1961). Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat d’Orient al 1985.

TRADUCTORA: Sònia Serrabao, Palamós 1979. Escriptora i estudiant de Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona.
El projecte de l’Associació Cubaneo lo Auténtico, ideat per Manelic Ferret i Sònia Serrabao, vol donar a conèixer les obres dels escriptors cubans que visquin a Barcelona per mitjà de la traducció al català i de la presentació bilingüe del treball.
Aquest projecte literari s’inspira en aquella revista underground que aparegué a la ciutat de l’Havana al 1997 per la necessitat que tingueren uns joves escriptors de publicar els seus treballs. Jacqueline Herranz, Manelic Ferret i Alejandro Aragón van ser els artesans de CUBANEO als seus inicis.
Avui, pretenem recuperar la publicació de la revista en format bilingüe: CUBANEO, LA NOVA; i portar a terme el cinquè número, que es gesta per la mateixa necessitat que tingueren Manelic i els seus amics en una altra època, en un altre indret.

Associació Cultural Cubaneo Lo Auténtico

Koré: portal de traducción

2008-07-07T06:52:00.000-07:00

TRADUCCION DE ESCRITORES CUBANOS A LA LENGUA CATALANA
Obra escogida: El libro del Buey.

Cerca de dos décadas separan en el tiempo a estas dos escritoras nacidas a miles de kilómetros de distancia pero unidas por la misma pasión. La poesía de Manelic Ferret cautiva a la joven palamosense y se embarcan juntas en la traducción al catalán de El libro del Buey.
Hace unos cinco años cayó en manos de la catalana la primera y única edición del primer poemario de la santiaguera, con el que obtuvo el premio Calendario en el año 2000, concurso de poesía que auspicia la Asociación Hermanos Saiz, asociación de artistas jóvenes cubanos.
El cuaderno se presentaba en el castillo de la Fuerza donde se organiza la Feria Internacional del libro de La Habana, pero Manelic ya estaba en Barcelona y conocía a Sonia Serrabao, que tras los años se ha aventurado en la traducción de El llibre del Bou.

Autora: Manelic Ferret, escritora y cantante nacida en Santiago de Cuba (1961) y Licenciada en Filología Hispánica por la Universidad de Oriente.
Traductora: Sonia Serrabao, Palamós 1979. Escritora y estudiante de Filología Hispánica en la Universidad de Barcelona.

El proyecto de la Asociación Cubaneo lo Auténtico, ideado por Manelic Ferret y Sonia Serrabao, quiere dar a conocer las obras de los escritores cubanos que residan en Barcelona por medio de la traducción al catalán y la presentación bilingüe del trabajo.
Este proyecto literario se inspira en CUBANEO, revista underground que apareció en la ciudad de La Habana en 1997 por la necesidad que tuvieron unos jóvenes escritores de publicar sus trabajos. Jacqueline Herranz, Manelic Ferret y Alejandro Aragón fueron los artesanos de CUBANEO en sus inicios.
Hoy pretendemos recuperar la publicación de la revista en formato bilingüe: CUBANEO, LA NOVA; y llevar a cabo el quinto número, que se gesta por la misma necesidad de estos creadores fuera de Cuba en la actualidad.