El llibre del Bou
Autora:Manelic Ferret
Traducció Sònia Serrabao
BOU
Si em pesa al bescoll aquesta esquella
sóc un bou. Talan talan. Els amos
em claven la besanca i hi ha un ix
a la pell dura del pernil
i quatre forats per arrecades d’acer
com si fós orelles el meu nas.
Per herba nova rebufo però tota herba és past
pel foc tan sec com la pell sense dolor
del meu pernil. Camino castrat sota el verd i el roig
i la vida de l’alba i la meva ànima no enyora muller. Sóc el lent
sapador del progrés i vaig a la vanguardia. Lent.
Sota el palmitxe hi ha una mina. Talan talan.
BUEY
Si me pesa en el pescuezo este cencerro
soy un buey. Talán talán. Los dueños
me hincan la asentadera y hay una equis
en el pellejo duro del pernil
y cuatro agujeros para pendientes de acero
como si fueran orejas mi nariz.
Por yerba nueva resoplo mas toda yerba es pasto
para el fuego tan seco como el pellejo sin dolor
de mi pernil. Ando castrado bajo el verde y el rojo
y la vida del alba y mi alma no añora mujer. Soy el lento
zapador del progreso y voy a la vanguardia. Lento.
Debajo del palmiche hay una mina. Talán talán.
DARRERA LA PORTA
Sense forat de tancadura per a què serviria
el buit de l’ull. Sense polpa d’ull
deslliçant-se per la tancadura
sense ull puntós que rellisqui per una bava
freda per l’ull d’un volcà i rodoli
i creixi pel post de la porta que no es veu
com una llàgrima de mineral
-en general la llàgrima és vidre-
o com una gota d’or cuita
o com un òvul de sàbila
per a què serviria el buit de l’ull
l’iris cec a l’arcà rere la porta
la retina que creu arribar on ni tan sols l’ull
estrellat de déu atèny
i l’ull de déu és més inocu que l’ull
de l’home. On el sentit de l’ou
es resigna a negar que un món bronquial comença
més enllà de la porta tancada.
DETRÁS DE LA PUERTA
Sin hueco de cerradura para qué serviría
el hueco del ojo. Sin pulpa de ojo
deslizándose por la cerradura
sin ojo puntilloso que resbale por una baba
fría por el ojo del volcán y ruede
y medre por la tabla de la puerta que no se ve
como una lágrima de mineral
-en general la lágrima es vidrio-
o como una gota de oro cocida
o como un óvulo de sábila
para qué serviría el hueco del ojo
el iris ciego al arcano tras la puerta
la retina que cree llegar donde ni el ojo
estrellado de dios alcanza
y el ojo de dios es más inicuo que el ojo
del hombre. Donde el sentido del huevo
se resigna a negar que un mundo bronquial empieza
más allá de la puerta cerrada.
AMOR MEU, ETS TU L’AMOR MEU
A D.F.
Amor meu, ets tu l’amor meu?, qui ets aleshores
i per què estàs així a la meva vida, disfressada de l’Amor Meu?
On has robat la faç de l’Amor Meu, on vas tirar
el rostre vertader al qual vas treure la faç de l’Amor Meu?
Com pot sobreviure en mi tal forma si ja he
descobert la farsa, i fins quan no estaré en condicions
de denunciar tan gran farsa? Com pot durar fins a
sumir-me en la follia la tal farsa, quant por durar?
Llunetes buides. Cada espectador ha marxat amb la seva
Llesca. El negre setí empolsat, caigut sobre els taulells és
la fi, i encara aplaudeixo, com si l’Amor Meu esperés per
sortir, a saludar, màscara en mà, tocant-me lleument el
braç i que sortim, un altre cop, a les voreres del món, davant
la mirada estranya d’aquells mateixos espectadors,
esdevinguts transeünts al ritme sense rostre de les voreres.
Amor Meu, tan de bo fossis tu l’Amor Meu, que percebis aquests aires,
que comprenguis aquestes olors de les tardes, premonitòries
de pluja. Febrer és encara l’hivern (les estacions tenen
límit, a quin parc llunyà i morós del temps estaran
els límits de l’Amor Meu?). Tot i així tot té sentit.
No puc detenir la farsa perquè he trobat el sentit
del seu sensesentit. Abans estava trist perquè em negava a ser
part. Ara sóc la part més profundament trista d’aquest
sensesentit. Amor Meu, ets tu l’amor meu? Ja no passo
els meus dies resistint-los, ja no és l’avinguda la ruta infernal per la
que poguessis passar, ignorant-me, recolzada jo als toscos
envasos d’aigua cendrosos, del terrat. Ja no hi ha renyines, ni
cap cosa hi ha que s’enfronti a una altra. Estic en pau.
La meva vida ha assolit la seva alçària de vent, d’alè de cel,
ah, però l’Amor Meu ha perdut el seu rostre vertader i amb
això la possibilitat de percebre els senyals urgits d’aquest
temps, d’aquests aires, d’aquestes olors de les tardes que
aviat esclataran en pluja (i que rebenten closques i secs
embolcalls). O serà que una feixuga distracció m’ha cegat,
i que no siguis tu l’amor meu (les dues veus dins meu
saben. Diuen que és tard. Una diu és tard, ja n’hi ha prou.
L’altra, és tard, què importa que sigui tard
AMOR MÍO, ¿ERES TÚ EL AMOR MÍO?
A D.F.
Amor Mío, ¿eres tú el amor mío? ¿quién eres entonces y por qué estás así en mi vida, disfrazada del
Amor Mío? ¿Dónde has robado la faz del Amor Mío, dónde tiraste el rostro verdadero al que
arrebataste la faz del Amor Mío? ¿Cómo puedes sobrevivir en mí de tal forma si ya he descubierto la
farsa, y hasta cuándo no estaré en condiciones de denunciar tan grande farsa? ¿Cómo puede durar
hasta sumirme en la locura la tal farsa, cuánto puede durar? Lunetas vacías. Cada espectador se ha
marchado con su tajada. El negro satén empolvado, caído sobre las tablas es el fin, y aún aplaudo,
como si el Amor Mío aguardara para salir, a saludar, máscara en mano, tocándome levemente el brazo
y que salgamos, otra vez, a las aceras del mundo, ante la mirada extraña de aquellos mismos
espectadores, devenidos transeúntes al ritmo sin rostro de las aceras. Amor Mío ojalá fueras tú el
amor mío, que percibas estos aires, que comprendas estos olores de las tardes, premonitores dluvia.
Febrero es aún el invierno (las estaciones tienen límite, ¿en qué parque lejano y moroso del tiempo
estarán los límites del Amor Mío?). Sin embargo todo tiene sentido. No puedo detener la farsa porque
he encontrado el sentido de su sinsentido. Antes estaba triste pues me negaba a ser parte. Ahora
soy la parte más profundamente triste de este sinsentido. Amor Mío ¿eres tú el amor mío? Ya no paso
mis días resistiéndolos, ya no es la avenida la ruta infernal por la que pudieras pasar, ignorándome,
recostada yo en los toscos envases de agua, cenicientos, de la azotea. Ya no hay lides, ni ninguna
cosa hay que se enfrente a la otra. Estoy en paz. Mi vida ha alcanzado su altura de viento, de aliento
del cielo, ah pero el Amor Mío ha perdido su rostro verdadero y con ello toda posibilidad de percibir las
señales urgidas de este tiempo, de estos aires, de estos olores de las tardes que pronto estallarán en
lluvia (y que revienten cáscaras y secas envolturas). O será que una torpe distracción me ha cegado,
y que no seas tú el amor mío (las dos voces dentro de mí saben. Dicen que es tarde. Una dice es
tarde, ya no más. Otra, es tarde, qué importa que sea tarde).
Asociación Cultura Cubaneo Lo Auténtico
C/Salvador Seguí,15 bajos
08903 L'Hospitalet de Llobregat
Teléfono: 600,359,291
G64455280
No hay comentarios:
Publicar un comentario