martes, 8 de julio de 2008

Libro del Buey

El llibre del Bou


Autora:Manelic Ferret

Traducció Sònia Serrabao



BOU


Si em pesa al bescoll aquesta esquella

sóc un bou. Talan talan. Els amos

em claven la besanca i hi ha un ix

a la pell dura del pernil

i quatre forats per arrecades d’acer

com si fós orelles el meu nas.

Per herba nova rebufo però tota herba és past

pel foc tan sec com la pell sense dolor

del meu pernil. Camino castrat sota el verd i el roig

i la vida de l’alba i la meva ànima no enyora muller. Sóc el lent

sapador del progrés i vaig a la vanguardia. Lent.

Sota el palmitxe hi ha una mina. Talan talan.


BUEY


Si me pesa en el pescuezo este cencerro

soy un buey. Talán talán. Los dueños

me hincan la asentadera y hay una equis

en el pellejo duro del pernil

y cuatro agujeros para pendientes de acero

como si fueran orejas mi nariz.

Por yerba nueva resoplo mas toda yerba es pasto

para el fuego tan seco como el pellejo sin dolor

de mi pernil. Ando castrado bajo el verde y el rojo

y la vida del alba y mi alma no añora mujer. Soy el lento

zapador del progreso y voy a la vanguardia. Lento.

Debajo del palmiche hay una mina. Talán talán.



DARRERA LA PORTA


Sense forat de tancadura per a què serviria

el buit de l’ull. Sense polpa d’ull

deslliçant-se per la tancadura

sense ull puntós que rellisqui per una bava

freda per l’ull d’un volcà i rodoli

i creixi pel post de la porta que no es veu

com una llàgrima de mineral

-en general la llàgrima és vidre-

o com una gota d’or cuita

o com un òvul de sàbila

per a què serviria el buit de l’ull

l’iris cec a l’arcà rere la porta

la retina que creu arribar on ni tan sols l’ull

estrellat de déu atèny

i l’ull de déu és més inocu que l’ull

de l’home. On el sentit de l’ou

es resigna a negar que un món bronquial comença

més enllà de la porta tancada.


DETRÁS DE LA PUERTA


Sin hueco de cerradura para qué serviría

el hueco del ojo. Sin pulpa de ojo

deslizándose por la cerradura

sin ojo puntilloso que resbale por una baba

fría por el ojo del volcán y ruede

y medre por la tabla de la puerta que no se ve

como una lágrima de mineral

-en general la lágrima es vidrio-

o como una gota de oro cocida

o como un óvulo de sábila

para qué serviría el hueco del ojo

el iris ciego al arcano tras la puerta

la retina que cree llegar donde ni el ojo

estrellado de dios alcanza

y el ojo de dios es más inicuo que el ojo

del hombre. Donde el sentido del huevo

se resigna a negar que un mundo bronquial empieza

más allá de la puerta cerrada.



AMOR MEU, ETS TU L’AMOR MEU

A D.F.

Amor meu, ets tu l’amor meu?, qui ets aleshores

i per què estàs així a la meva vida, disfressada de l’Amor Meu?

On has robat la faç de l’Amor Meu, on vas tirar

el rostre vertader al qual vas treure la faç de l’Amor Meu?

Com pot sobreviure en mi tal forma si ja he

descobert la farsa, i fins quan no estaré en condicions

de denunciar tan gran farsa? Com pot durar fins a

sumir-me en la follia la tal farsa, quant por durar?

Llunetes buides. Cada espectador ha marxat amb la seva

Llesca. El negre setí empolsat, caigut sobre els taulells és

la fi, i encara aplaudeixo, com si l’Amor Meu esperés per

sortir, a saludar, màscara en mà, tocant-me lleument el

braç i que sortim, un altre cop, a les voreres del món, davant

la mirada estranya d’aquells mateixos espectadors,

esdevinguts transeünts al ritme sense rostre de les voreres.

Amor Meu, tan de bo fossis tu l’Amor Meu, que percebis aquests aires,

que comprenguis aquestes olors de les tardes, premonitòries

de pluja. Febrer és encara l’hivern (les estacions tenen

límit, a quin parc llunyà i morós del temps estaran

els límits de l’Amor Meu?). Tot i així tot té sentit.

No puc detenir la farsa perquè he trobat el sentit

del seu sensesentit. Abans estava trist perquè em negava a ser

part. Ara sóc la part més profundament trista d’aquest

sensesentit. Amor Meu, ets tu l’amor meu? Ja no passo

els meus dies resistint-los, ja no és l’avinguda la ruta infernal per la

que poguessis passar, ignorant-me, recolzada jo als toscos

envasos d’aigua cendrosos, del terrat. Ja no hi ha renyines, ni

cap cosa hi ha que s’enfronti a una altra. Estic en pau.

La meva vida ha assolit la seva alçària de vent, d’alè de cel,

ah, però l’Amor Meu ha perdut el seu rostre vertader i amb

això la possibilitat de percebre els senyals urgits d’aquest

temps, d’aquests aires, d’aquestes olors de les tardes que

aviat esclataran en pluja (i que rebenten closques i secs

embolcalls). O serà que una feixuga distracció m’ha cegat,

i que no siguis tu l’amor meu (les dues veus dins meu

saben. Diuen que és tard. Una diu és tard, ja n’hi ha prou.

L’altra, és tard, què importa que sigui tard


AMOR MÍO, ¿ERES TÚ EL AMOR MÍO?

A D.F.


Amor Mío, ¿eres tú el amor mío? ¿quién eres entonces y por qué estás así en mi vida, disfrazada del

Amor Mío? ¿Dónde has robado la faz del Amor Mío, dónde tiraste el rostro verdadero al que

arrebataste la faz del Amor Mío? ¿Cómo puedes sobrevivir en mí de tal forma si ya he descubierto la

farsa, y hasta cuándo no estaré en condiciones de denunciar tan grande farsa? ¿Cómo puede durar

hasta sumirme en la locura la tal farsa, cuánto puede durar? Lunetas vacías. Cada espectador se ha


marchado con su tajada. El negro satén empolvado, caído sobre las tablas es el fin, y aún aplaudo,

como si el Amor Mío aguardara para salir, a saludar, máscara en mano, tocándome levemente el brazo

y que salgamos, otra vez, a las aceras del mundo, ante la mirada extraña de aquellos mismos

espectadores, devenidos transeúntes al ritmo sin rostro de las aceras. Amor Mío ojalá fueras tú el


amor mío, que percibas estos aires, que comprendas estos olores de las tardes, premonitores dluvia.

Febrero es aún el invierno (las estaciones tienen límite, ¿en qué parque lejano y moroso del tiempo

estarán los límites del Amor Mío?). Sin embargo todo tiene sentido. No puedo detener la farsa porque

he encontrado el sentido de su sinsentido. Antes estaba triste pues me negaba a ser parte. Ahora

soy la parte más profundamente triste de este sinsentido. Amor Mío ¿eres tú el amor mío? Ya no paso

mis días resistiéndolos, ya no es la avenida la ruta infernal por la que pudieras pasar, ignorándome,

recostada yo en los toscos envases de agua, cenicientos, de la azotea. Ya no hay lides, ni ninguna

cosa hay que se enfrente a la otra. Estoy en paz. Mi vida ha alcanzado su altura de viento, de aliento

del cielo, ah pero el Amor Mío ha perdido su rostro verdadero y con ello toda posibilidad de percibir las

señales urgidas de este tiempo, de estos aires, de estos olores de las tardes que pronto estallarán en

lluvia (y que revienten cáscaras y secas envolturas). O será que una torpe distracción me ha cegado,

y que no seas tú el amor mío (las dos voces dentro de mí saben. Dicen que es tarde. Una dice es

tarde, ya no más. Otra, es tarde, qué importa que sea tarde).


Asociación Cultura Cubaneo Lo Auténtico

C/Salvador Seguí,15 bajos

08903 L'Hospitalet de Llobregat

Teléfono: 600,359,291

G64455280

No hay comentarios: