Quan la vida agafa el timó

QUAN LA VIDA AGAFA EL TIMÓ

Els meus avis no van anar a Cuba ni a bord del Català ni de cap altre vaixell de vela, però la vida s’encarregà d’agafar el timó i portar-me a la meva illa Baratària, com un tresor, una incommensurable varietat de cubes.

De vegades no cal que triem, els nostres passos –perduts o no- musicalitzen el camí que ens condueix fins allà on hem d’arribar i és en aquest fet que radica la substància de la vida.

Sigui pel que sigui les presentacions entre humans comencen amb una pregunta que es pot formular de moltes maneres: ¿Cómo tú te llamas? dirien al Carib hispanoparlant, redundant el pronom. Així fou com la Manelic em va demanar el meu nom quan jo treballava servint copes per costejar-me Hispàniques. Vaig respondre i vaig fer-li la mateixa pregunta.

Quan em va dir com es deia, la memòria em transportà a l’instant fins a Guimerà i ella m’explicà que la seva mare, rere l’impacte de l’obra, va commemorar aquell personatge posant-li el mateix nom a la filla.

L’etimologia de les paraules és un dels ingredients principals de l’alquímia literària, la Manelic Ferret és de Santiago de Cuba i porta un nom composat per dos diminutius ben catalans. Potser fou per això que la vida agafà el timó i ens uní per mitjà de la nostra passió per la llengua i la literatura, per l’univers de les infinitesimals combinacions de paraules, per les possibles dreceres poètiques elevades a la màxima potència.

La Terra Baixa fou l’excusa perquè emprenguéssim un viatge per mar que no es quedà en les Aigües Encantades del teatre català, sinó que es projectà en la novel·la, en assajos i poesia de tots els temps i de qualsevol país, perquè la literatura no té sexe, ni edat, ni banderes o fronteres.

En una de les primeres nits del nostre viatge per “la recòndita platea” del cargol- deuria ser cap el 2001- vam trobar el vèrtex: donar la vida per la vida i gaudir de la nostra tasca com a hedonistes del verb. Vaig llegir-li alguns dels meus primers poemes en català i en castellà i ella va deixar-me El libro del Buey.

El bou fou el brau que s’abalançava violentament sobre l’objectiu fins a ésser mutilat. Però quan el brau és bou, la serenitat amb la que s’enfronta als obstacles i la capacitat per superar-los composen l’exclusivitat de l’animal. La força del bou és com una “una llàgrima de mineral” cautelosa i difícilment destructible.

La Manelic, s’ha convertit en la meva mestra, no només en l’àmbit poètic, sinó també en el musical i en el lingüístic. Des que vaig començar a traduir El Llibre del Bou i a mantenir amb assiduïtat converses literàries, he après més sobre les meves llengües que en dos anys llegint novel·les.

El Llibre del Bou és un testimoni surrealista de les dificultats amb les que ensopeguem a cada instant i la temprança que hem d’adoptar per vèncer-les.

La Manelic és també la cantant de Cubaneo, un grup de música que recupera temes de la vieja trova santiaguera, boleros oblidats i cançons populars, a més de fer els seus propis temes. Per tant, la poesia de l’autora és també una referència continua a la seva terra afroespanyola, carregada de fruits saborosos i de cognoms catalans. Els quixots, els gardeles o els aragons formen una amalgama pròpia del mestissatge de l’illa que les onades del Carib han dut fins el Mediterrani. I així com la seva mare va donar vida a Manelic, ella ens porta el conjunt de sons i gustos des de l’altra banda de l’Atlàntic perquè els coneguem.

Però tenim tot un mar al davant i, com que la literatura és un univers inassolible, continuem creant, unificant i compartint la melodia i el ritme de les nostres etimologies per tal d’acostar-nos més al “punt lluminós de la lluna en la foscor” i veure el seu reflex en Yemayá.

Sònia Serrabao